Llar d'infants i parvulari
Tinc un record de quan tenia 2 anys i anava a la llar d’infants, d’un dia quan una amiga meva que és diu Arianna, em va demanar que si li podia fer un petit favor. Recordo aquell moment encara com si fos ahir. L’Arianna tenia una ungla de la mà trencada per no dir que la tenia aixecada. El que em va dir va ser que si li podia arrencar l’ungla de la mà esquerra, i jo que era petita i molt innocent li vaig dir que sí. Li vaig arrencar l’ungla i es va posar a plorar molt i, seguidament jo també.
Sempre que sortíem al pati o a jugar que era la majoria de vegades. Quan quadrava amb l’hora del pati de mon germà, sempre m’escapava i anava al pati on ell estava jugant amb els seus amics a futbol. Anava corrents a veure’l per abraçar-lo i quedar-me amb ell. Després els mestres em buscaven i no em trobaven i es quan tot seguit trucaven als pares per preguntar si havia vingut a l'escola. Mons pares sempre contestaven que sí i que em deixaven a l’autocar ja que és qui em duia a l’escola. Acte seguit, els mestres al rebre la informació dels pares, es posaven a buscar-me per tot arreu fins que va arribar un moment on ja sabien que sempre anava al pati on estava mon germà.
